Avui és Nadal. Heu dinat junts. L’escudella bullia i feia ballar els galets; el rostit, amb l’olor de les grans ocasions, omplia l’ambient. Tothom estava content: els petits miraven si el tió cagava una mica més; els adolescents, absents amb els mòbils; els grans, fent dissertacions sobre el món; i els avis, orgullosos de veure que aquest any sí que hi éreu tots.
De cop, us adoneu que són les cinc de la tarda.
—Va, que anem tard!
Agafeu els trapaus mentre deixeu la taula parada amb l’ampolla de cava, les neules i els torrons a sobre.
—Ja ho farem, ara no tenim temps. Hem de marxar.
Arribeu al poble. Els de sempre ja hi són, anant amunt i avall. Us afegiu a la feina. Cadascú sap què ha de fer: tu, mercat; ell, pensar en la fornal; vosaltres, portar les fustes pel fuster; aquest, que no s’oblidi del bastó de Sant Josep; ells i elles, a maquillar per fer goig a l’escena; i els altres, que preparin els focs. De cop, com si fos màgia, un formiguer de gent fa aparèixer les escenes.
De tant en tant, aixequeu el cap i veieu com els camins s’omplen dels focus dels cotxes que s’acosten.
—Quina il·lusió, sembla que avui hi haurà gent. A veure si els dels aparcaments no tenen massa problemes.
El pas del temps és ràpid, i de cop us diuen:
—Tothom a vestir-se i preparats, comencem en deu minuts!
Abrigueu tant la mainada que els més petits semblen boletes. Us ajudeu els uns als altres a posar els vels i els turbants. Acompanyeu els més grans vora els focs. Vigileu que els soldats romans es cordin bé les sandàlies, mentre amagueu dins una caixa les ulleres i el rellotge.
S’apaguen els llums i sona El desert blanc. Us mireu amb l’alegria de sortir a escena, intentant escoltar el murmuri dels visitants per saber si n’hi ha molts.
De cop, una veu diu:
—Benvinguts i… comencem!
Això passa des de fa 43 anys. El nostre agraïment a tots els que ho feu possible, i per molts anys més.
Gràcies!
La Junta dels Amics de Brunyola
